Una casa fresca, per a una calor fora dels paràmetres establerts per al confort estàndard d'un urbanita; una casa de baix cost, i que requereixi un manteniment mínim; una casa flexible pel que fa al nombre d'usuaris; i flexible respecte al seu ús i configuració.; una casa que pugui obrir-se completament a l'exterior o tancar-se i concentrar-se en si mateixa. Una casa de platja construïble en un racó allunyat del món.

Les altes temperatures, el salnitre i la mà d'obra poc especialitzada van ser els condicionants que van portar a decidir que aquesta casa havia de ser de formigó. De formigó són els ponts, els espigons, les preses; ho són per la seva capacitat estructural i la seva resistència a condicions extremes. Aquest era el punt de partida per a l'arquitecte, i les possibilitats tectòniques i morfològiques del material, una ajuda en la definició formal del projecte.

La secció de la casa, amb els seus voladissos pronunciats, busca portar al límit l'expressió d'aquestes qualitats, però sobretot, busca adaptar-se a les condicions específiques de la seva localització. Es defineixen tres elements per a tres condicions diferents: un cos-torre, que a la recerca del mar trenca la seva opacitat en punts específics fins a aconseguir una obertura total en aquella cota on ja res bloquejarà les vistes del Pacífic mexicà; un segon cos, d'habitacions, suspès sobre l'aigua i les flors del jardí; i un tercer element, concebut com a espai central, ampli, fresc, distribuïdor i catalitzador de les diferents activitats que se succeeixen a la casa. Aquests tres elements es fusionen en un sol volum; un objecte d'escala confusa i textura rugosa.

L'espai exterior construït, el llindar sota el gran voladís, és el més important de la casa, el centre de tots els usos. Aquest gran espai té les condicions d'un espai interior, gaudint de les possibilitats d'un entorn fet a la seva mida: per una banda, vinculat a l'ampli nucli central de la casa, emparat sota l'equilibri i el rigor de l'objecte construït; per altra banda, nodrint-se de la llum, l'aigua i l'aire, i amb la possibilitat d'estar a prop de l'exuberància de la vegetació tropical i els seus colors que contrasten amb la neutralitat del formigó. Tot plegat, suspès en les hamaques, reforçant la solidesa de l'estructura i la suavitat de la forma d'habitar-la.

És la forma de viure aquest espai intersticial, la que defineix la voluntat arquitectònica final del projecte: la vida a l'exterior, oberta, en comunitat; una fotografia viva de la utopia vital mexicana, un món de convivència, de color i natura; un reflex del balanceig de les hamaques, del plaer del “dolce far niente”.